martes, 16 de febrero de 2010

L'ENSENYAMENT EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

Amb el regnat d'Alfons XIII, van materialitzar-se diverses postures regeneracionistes. De fet, el seu regnat, entre d'altres coses, es caracteritza precissament per això, per les mesures tendents a regenerar el país.

L'ensenyament va ser un dels elements fonamentals d'aquest regeneracionisme. De fet, per a molts intel·lectuals imbuïts d'aquesta corrent, la causa estructural del Desastre del 98 no va ser la deficitària situació de l'exèrcit espanyol, sinó la situació cultural i pedagògica de la societat espanyola. Així, no serien els soldats nord-americans els que destrossaren l'esquadra a Cavite, sinó els mestres, de la mateixa manera que, d'acord amb les idees de molts intel·lectualls francesos, la causa de la seua derrota a la Guerra Franco-prusiana de 1871 va ser la superioritat de l'ensenyament alemany.

Així es pronuncià, per exemple, Santiago Alba en el pròleg que va escriure, del llibre d'Edmund Demolins En qué consiste la superioridad de los Anglo-Sajones (1901), que va seguir la línia marcada per Joaquim Costa (escuela y despensa), o Bartolomé Cossío.

La conseqüència pràctica d'aquesta postura va ser un grapat de mesures dels diferents governs del regnat d'Alfons XIII, per tal de millorar l'ensenyament. Un ensenyament que mancava de moltes coses. De fet, la taxa d'analfabetisme era de les més elevades d'Europa, juntament amb Portugal, o Grècia. A dures penes s'escolaritzava el 47% de la població infantil (la qual cosa depenia de zones, ja que a Castilla la Vieja el percentatge d'alfabetització era més elevat, i de sexes, ja que les nenes gairebé no es formaven).

Pel que fa als mestres, aquestos sofrien uns salaris (quan hi existien) molt baixos, i que depenien de l'administració municipal, llastrada per les desamortitzacions (que havien eliminat una font d'ingressos molt important dels ajuntaments) i molt corrupta.

L'ensenyament secundari estava en una millor situació que el primari, però, encara així i tot, sofria enormes mancances, sobretot si es comparava amb l'ensenyament secundari que s'oferia als col·legis religiosos, que estaven molt més abastats.

La causa d'aquesta situació tan deficitària va ser, com ja sabem, l'escàs interés de l'Estat liberal a involucrar-se en qüestions socials, més enllà del govern i de l'administració interior (Governació i Foment), la percepció d'ingressos (Hisenda), o la política exterior i el prestigi (Guerra, Marina, Estat). No existia, per tant, un Ministeri dedicat específicament a l'ensenyament. Recordem que el Pla Pidal va ser desenvolupat pel ministre de Foment, com també va ser el titular d'aquesta cartera ministerial l'autor de la Llei Moyano, o el de les mesures educatives de finals del regnat d'Isabel II, que va ser, per cert, el mateix que va tallar la llibertat de càtedra a principis de la Restauració (el ministre de Foment, Orovio).

Amb l'adopció, per part dels conservadors, de la doctrina social de l'Església, i de la inclusió del Partit Liberal en el joc polític, a més de la influència dels regeneracionistes, aquesta situació va variar en canviar de segle. D'aquesta forma, el 1900 es cregué el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, dins del govern conservador de Francisco Silvela, encapçalat pel jurista Antonio García Alix. Tanmateix, la partida pressupostària de què va gaudir, va ser molt reduïda. Per a alguns, va ser, fins i tot, inferior a la dotació de la Villa de París.

Qui va interessar-se més per la situació va ser el liberal comte de Romanones, el següent titular del ministeri. Sota la seua gestió, i la dels seus successors, molt influïts pels ideals de la ILE, l'ensenyament va millorar. Els mestres van rebre el seu salari (encara molt baix, per cert) de l'Estat, per la qual cosa els ajuntaments van poder dedicar-se a la construcció de les escoles (tal i com preveïa la Llei Moyano de 1857) i el 1901 va estendre's l'ensenyament obligatori des dels 9 anys, als 12, i es va adoptar un pla d'estudis cíclic i integrat, i idèntic per als nens i les nenes.

Com a conseqüència, la taxa d'alfabetització va pujar, encara que molt gradualment. El país va encetar un procés de modernització, tot i que fou incomplet, i, per això, en la II República el problema educatiu va ser un dels assumptes nodals de la política reformista.

A més de tot això, cal destacar que l'ensenyament va ser un dels camps de lluita entre els conservadors i els liberals, que, d'aquesta manera, fan començar a trencar el pacte que donava solidesa al sistema. Quan els liberals estaven en el poder, exigien als col·legis religiosos que demostraren la qualificació científica dels seus docents, i materialitzaven la llibertat de càtedra però, quan els conservadors els succeïen, liquidaven les mesures dels liberals. Tot això, dins de la lluita entre obrir noves ordes religioses, tancar les ja existents, aplicar el Concordat de 1851 en tota la seua extensió, o la Llei d'Associacions liberal.

Respecte als aspectes pedagògics, en el període es tractaren d'imposar les teories més en boga a Europa i als Estats Units, com ara aquelles que defenien el respecte per la personalitat de l'alumne contra la repressió i la imposició. Així, es va rebre l'influix de Maria Montessori, o d'Olive Decroly, o les idees de la Institució Lliure d'Ensenyament (aprenentatge intuïtiu i global...). D'aquesta forma, de manera paral·lela a l'ensenyament religiós, es va desenvolupar tot un grapat de noves experiències educatives, com ara escoles laiques i racionalistes, l'Escola Moderna de Francisco Ferrer y Guardia... Aquesta última va desenvolupar una interessant tasca editorial (Compendio de Historia Universal apareguda el 1902, de Clémence Jacquiret; novel·les com ara Las aventuras de Nono...) i educativa dirigida a les classes mitjanes...

No obstant, als col·legis de religiosos, on imperava un tipus d'ensenyament més memorístic i autoritar (denunciat per intel·lectuals com Pérez de Ayala o Azorín) es desenvolupà, també, tot un grapat d'experiències renovadores: les Escoles de l'Ave Maria, als barris pobres de Granada, on s'implantà una pedagogia integral...

Es tractava, per tant, de japonitzar Espanya. És a dir, de desenvolupar amb rapidesa un país molt mancat per problemes de molt ampli abast en el camp de l'ensenyament (i en altres, és clar), com va fer el Japó, que va arribar, en pocs anys, de ser un país medieval, a derrotar a tota una potència militar com ara Rússia, a la Guerra del 1905.

En el camp de la cultura, el país es va modernitzar clarament. Així, entre el 1907 i el 1936, va tenir un paper molt important la Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, encarregada d'abastar els alumnes més brillants, amb beques a l'estranger. Depenent d'ella, va sorgir el 1910 la Residencia de Estudiantes, on van desenvolupar una tasca intel·lectual de relleu importants escriptors i artistes de tota classe.

El 1910 va aparèixer el Centro de Estudios Históricos, presidit per ramón Menéndez Pidal, que es centrava en el conreu de les Humanitats. D'altres foren la Escuela Española de Roma de Arqueología e Historia, el Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales, el Museo Nacional de Ciencias Naturales o el Jardín Botánico. El 1915, la Residencia de Señoritas, i el 1918, el Instituto-Escuela, institució que devia tutelar la transformació de l'ensenyament secundari.

Per tant, el primer terç del segle XX va ser molt prolífic en l'intent de reformar un sistema que era, òbviament, insuficient, en un intent imbuït per l'ideal il·lustrat d'utilitzar la raó científica com a base per al desenvolupament i l'extensió del coneixement.

No hay comentarios: