jueves, 11 de febrero de 2010

SOBRE LA CRISI DEL 98

ENTRE LA GUERRA DELS DEU ANYS I LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES

Les línies següents versen sobre el més fonamental que va ocórrer entre la Pau de Zanjón, el 1878, i la Guerra Cubana que va portar a la pèrdua de les últimes colònies.

Com sabem, la Pau de Zanjón es va signar el 12 de febrer de 1878, per tal de posar fi a la Guerra dels Deu Anys, encetada rere el Grito de Yara. Tanmateix, aquest tractat de pau, en realitat, va ser només una treva en el conflicte.

L’armistici va comportar la llibertat per als esclaus, tant per als que van participar en un bàndol, com per als que van participar en l’altre. A més a més, va implantar a l’illa el sistema de províncies que ja existia a Puerto Rico. No obstant això, aquestes mesures es van activar de forma molt limitada. Així, pel que fa a la implantació del sistema provincial, és veritat que Cuba va dividir-se en sis províncies, d’on van eixir diputats i senadors a les Corts espanyoles, però el sistema, molt centralitzat, va impedir desenvolupar totes les propostes com s’hauria desitjat. A més a més, era una mesura insuficient, donada l’enorme distància que separava Cuba de la península i la situació propera dels Estats Units.

Sumat a aquesta situació, l’altra reivindicació que va conduir al conflicte, l’abolició de l’esclavitud, no va ser completa, i es va necessitar un segon conflicte, la Guerra Chiquita, per tal d’obligar el govern espanyol a promulgar una llei, el 1880, que conduïra a l’emancipació.

La implantació del sistema provincial es va reforçar mitjançant la fundació de dos partits polítics, el Partit Unió Constitucional o partit conservador, format pels indians i peninsulars amb interessos a l’illa, i partidaris del manteniment de la situació de colònia, o, en el seu defecte, de província només, i el Partit Liberal Autonomista, o partit liberal, més obert, i construït pels criolls que desitjaven la implantació d’un sistema més autònom del que hi existia per a l’administració illenca.

A partir de 1891, dins del Partit Unió Constitucional, va esclatar una secessió protagonitzada per la branca més esquerrana, que tenia com a objectiu l’enteniment amb els criolls autonomistes, com va ser el Partit Reformista. La causa d’aquesta escissió va ser la presa de consciència del fet que la situació econòmica caminava cap a una progressiva vinculació amb els Estats Units, per a la qual cosa es feia necessari un sistema que permetera més llibertat alhora que continuava amb els lligams amb la metròpoli.

La qüestió és que, des del 1880, Cuba venia el 80% de la seua producció de sucre a la potència nord-americana, la qual intentava signar algun tipus d’acord comercial amb Espanya per tal de regularitzar la situació. Això es va assolir, per influència del Partit Liberal, el 1892, amb el resultat d’enfortir els lligams econòmics de l’illa amb els Estats Units. De fet, pràcticament, arran d’aquests acords, Cuba era part de la potència del Nord.

Aqueix 1892, José Martí va fundar un partit, el Partit Revolucionari Cubà, que fomentà el secessionisme i la independència. És veritat que l’esclavitud s’havia abolit el 1886 (rere un període d’assaig de formes intermèdies, com ara el sistema del patronat), però, en realitat, els esclaus no havien aconseguit la completa integració en la societat. Per exemple, cal recordar que, quan la Societat Antropològica Cubana definia el cubà, es referia a ell com l’home blanc nascut a Cuba. És a dir, els negres no eren res. Però els antics esclaus no hi estaven d’acord. D’aquesta manera, encetaren un procés de reivindicació dels seus arrels culturals, com eren tot un grapat de revistes i diaris, i de danses pròpies i una música pròpia, el danzón, ple de trets africans.

A causa d’aquesta reivindicació cultural d’una població que era molt més nombrosa que els peninsulars, o que els criolls, el govern espanyol va decidir incrementar el percentatge de blancs, i va fomentar la immigració, la conseqüència d’aquesta política demogràfica va ser l’increment de les tensions socials, afegides a les polítiques i econòmiques.

En aquest context, Antoni Maura, aleshores membre del Partit Liberal, i com a ministre d’Ultramar, va intentar desenvolupar el primer sistema autonomista de la nostra història constitucional. Va consistir en la implantació d’una constitució, d’una Assemblea Provincial, d’un govern i d’un poder judicial propis. No obstant, com que va ser substituït per Manuel Becerra, aquest projecte es va abandonar, i, quan el següent ministre de la Governació, rere Becerra, el va intentar implantar, el conflicte va esclatar. Ja era massa tard. El Grito de Baire va encetar una lluita entre els espanyols i els cubans, als quals es van afegir els nord-americans.

No hay comentarios: